| dc.description | Els primers indicis d’intentar crear àrees hospitalàries especialitzades a on
agrupar malalts greus o postoperats per tenir una cura més estreta de la seva evolució, ja
es troben a alguns hospitals, al segle XIX. Tanmateix, no és fins l’any 1952 arran de
l’epidèmia de poliomielitis quan, aquesta idea d’aglutinar malalts que comparteixen una
mateixa necessitat de cures, en aquest cas, la ventilació mecànica (VM), rep l’impuls
definitiu i dóna lloc al naixement de les unitats actuals, conegudes com a unitats de
cures intensives (UCIs). Durant la dècada dels seixanta, progressivament, comencen a
agrupar-se als hospitals els recursos per a l’atenció dels malalts greus, particularment els
que precisaven VM i malalts coronaris aguts creant-se, dins els diferents hospitals, les
UCIs i les unitats coronàries.
Des del seu inici, l’organització d’aquestes àrees i unitats ha estat diferent en els
hospitals, i supeditada a la recerca permanent de criteris d’efectivitat i eficiència a
causa del seu elevat cost respecte al total del pressupost hospitalari. Així, per una banda,
el disseny s’ha centrat en concentrar els recursos disponibles buscant una millor
capacitació i entrenament del personal per tal d’optimitzar la utilització dels recursos
tecnològics però, d’altra banda, a causa de les diferències entre els diversos tipus de
malalts crítics (mix de malalts), quan a les seves necessitats diagnostiques i
terapèutiques, s’ha buscat també la seva concentració per patologies, creant unitats
diferents en quant a organització, recursos tecnològics i personal (2). D’aquesta manera i
depenent de les necessitats i recursos de cada hospital s’han creat unitats amb diferents
objectius d’atenció i organització, en quant a recursos, formació i personal. Però
aquestes unitats sempre han centrat la seva atenció en el pacient crític agut i no en les
conseqüències de la seva assistència. | |
