La llengua escapçada: un estudi sobre l’autonomització dels parlars nord-occidentals a la cruïlla catalanoaragonesa

Abstract

Aquest treball és la culminació de deu anys de recerca que ens han permès estudiar en profunditat la direccionalitat, el ritme, l’abast i la naturalesa del canvi lingüístic que ha afectat les varietats nord-occidentals del català del primer quart del segle xx ençà. En la tesi doctoral –vg. Valls (2013)– i la dotzena d’articles especialitzats en què ens hem ocupat d’aquesta qüestió hem constatat, a partir d’un corpus de més de 113.000 dades i mitjançant una combinació de mètodes tant quantitatius –dialectomètrics– com qualitatius, que el català nord-occidental de Catalunya i Andorra ha tendit a anivellar-se progressivament a les varietats de prestigi de la llengua catalana: secularment, el català oriental central i, més recentment, l’estàndard. El resultat d’aquest procés d’advergència (Mattheier 1996: 34) –o de convergència unilateral– ha estat un augment de l’impacte de l’efecte frontera en relació amb les varietats de la Franja, que, pel fet d’haver estat menys exposades a la influència dels models de prestigi, no han modificat substancialment –si més no en termes quantitatius– la seva fesomia. Com a conseqüència, sembla que és possible afirmar que, avui dia, el contínuum dialectal nord-occidental s’ha afeblit perquè la frontera administrativa, fins no fa gaire una divisòria merament política, ha esdevingut, amb el pas dels anys, també una frontera lingüística.