La historiografia catalana en el segle del Barroc

Abstract

Un dels principals objectius de la recerca duta a terme ha estat, en primer lloc, presentar una panoràmica suficientement clara, amplia i precisa de la història de la historiografia catalana en el segle del Barroc. L’obra de Felipe Mateu y Llopis (Los historiadores de la Corona de Aragón bajo los Austrias,Horta, Barcelona, 1944) aporta informació interessant, però es percep una orientació ideològica que respon a una època molt concreta (la postguerra espanyola). Per altra banda, l’aportació de Benito Sánchez Alonso (Historia de la historiografía española, CSIC, Madrid, 1944-1950, 3 vols.) se centrava en la historiografia espanyola en el seu conjunt, així com la més recent aportació de José Cepeda Adán (“La Historiografía”, dins El Siglo del Quijote (1580-1680), Espasa, Madrid, 1996) i la síntesi de Fernando Sánchez Marcos publicada l’any 1999 i reeditada el 2003 en l’obra coordinada per José Andrés-Gallego. La recent obra de Jesús Villanueva (Política y discurso histórico en la España del siglo XVII. Las polémicas sobre los orígenes medievales de Cataluña, Universitat, Alacant, 2004) treballa, sens dubte, amb els historiadors catalans del Barroc, però no és un dels seus objectius presentar una evolució de la historiografia d’aquest període. Cal esmentar, evidentment, el Diccionari d’Historiografia Catalana dirigit per Antoni Simon (Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2003). Per altra banda, el segle XVII, en el que a historiografia es refereix, sovint s’ha estudiat amb un handicap que sens dubte l’ha perjudicat. Els estudiosos de la historiografia catalana han tendit a contemplar el període barroc com una continuació “decadent” de la rica historiografia catalana medieval. És cert que en el XVII no trobem autors que hagin conegut el prestigi de Desclot o Muntaner, però cal dir també que en general els estudiosos de la història de la historiografia han llegit menys als autors del segle XVII. Per altra banda, recollint la perspectiva de Charles-Olivier Carbonell, hem cregut que el text històric sempre té valor per se, ja que aporta informacions molt interessants sobre la societat, la política, la cultura i en definitiva de la cosmovisió de tota una època. Un altre dels objectius prioritaris ha estat el de definir i emmarcar el concepte de Barroc. Tractar d’acotar a nivell cronològic, geogràfic i temàtic el concepte de Barroc és un dels reptes més apassionants per a qualsevol historiador interessat en la història de la cultura. En aquest sentit cobra especial importància per a mi la historiografia generada arran de l’assalt turc de la illa de Malta en 1565, que marca el naixement de la historiografia barroca, o la tímida cesura entre la historiografia tardorenaixentista i la protobarroca. També m’ha semblat oportú aproximar-me a altres disciplines humanístiques com la filosofia, la literatura i la llengua i, en menor mesura, fer alguna referència a l’art i la música de l’època. En el segle XVII, recordem-ho, les fronteres entre literatura, història i filosofia moral i política resulten sovint intangibles, i he cregut que una aproximació que resultés el més completa possible a la historiografia del XVII havia de tenir present a aquestes altres disciplines humanístiques.