Defensa, pragmatisme o menysteniment: actituds d’alguns autors catalans del segle XVII envers la llengua catalana

Abstract

Presentem al VIè Congrés d’Història Moderna de Catalunya una sèrie de recerques i reflexions al voltant d’un tema que, sens dubte, posa en evidència la diversitat cultural de la Catalunya del segle XVII. Pel que respecta a l’àmbit de la llengua i la cultura escrita, hem volgut centrarnos en l’estudi de les diverses actituds que alguns autors (literats, historiadors o religiosos) catalans del segle XVII tingueren en relació amb l’ús i la categoria social de la llengua catalana. És interessant destacar que el tema de la llengua aflora de manera reiterada en els textos dels autors catalans siscentistes. Així, sobretot en les introduccions de les seves obres (siguin llibres d’història, tractats de dret, obres religioses o literàries) és freqüent trobar reflexions i argumentacions sobre quina llengua s’ha triat en el moment de redactar i donar a la impremta l’obra. En aquest sentit, i a manera d’introducció, podem afirmar que ens trobem davant de tres actituds ben diferenciades: la defensa airosa del català (entesa com a llengua pròpia del Principat), el pragmatisme (es tria la llengua en funció del receptor i de la major difusió del text) o bé el menysteniment, o sia l’actitud de refús de la pròpia llengua i la defensa acarnissada de la llengua castellana. No cal dir, però, que els diferents esdeveniments polítics que es visqueren en la Catalunya barroca, especialment els conflictes armats de la Guerra dels Segadors i la Guerra de Successió, marcaren de manera indefectible el posicionament dels autors catalans en referència a la qüestió lingüística. D’altra banda, aquest text, fruit en bona part de la recerca duta a terme en la meva tesi doctoral,1 es conclou amb una sèrie de reflexions sobre la vigència del concepte de “Decadència” en referència a la qüestió literària i historiogràfica del segle del Barroc.